30 d’octubre de 2017

Carpetes pendents

Des que va començar aquest procés polític a Catalunya, fins a la situació que estem vivim aquests darrers dies, hem tingut i tenim una sensació de constant abisme, amb una repercussió de greus conseqüències polítiques i socials que tindran una influencia directa en la població i en la convivència ciutadana.

Davant la magnitud i la gravetat dels esdeveniments presents i futurs, en un escenari ple d’arbres no han sigut capaços de veure el bosc, de mesurar l’abast d’una situació que ha paralitzat la vida institucional i que genera, entre molts altres sentiments, crispació, inquietud i inseguretat. Malgrat que ens pesi, hi haurà un abans i un després.
M’he manifestat en contra tant d’una DUI com de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Reclamava una convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya. Malauradament les dues primeres s’han produït i la tercera també, no de la forma que m’hagués agradat. Aquests nous esdeveniments obren una nova situació de resultat impredictible, però com a mínim la finalitat és ressituar la gestió d’aquest conflicte en l’àmbit de la política, que és d’on mai hauria d’haver sortit.

Ara toca fer un esforç per no posar en risc la gestió diària de les institucions, tornar als temes que afecten la quotidianeïtat de les persones, els problemes que els hi preocupen. Cada dia s’aixequen persianes, cada dia les persones van a treballar, les escoles acullen els nostres fills i filles, els centres sanitaris assisteixen els malalts... Les ciutats no es poden aturar, un país no es pot aturar, hem d’agafar les regnes per no desbocar la situació i apel•lar al sentit de la responsabilitat, rescatar les carpetes pendents i no acumular-ne més. Hem de fer els deures, i tornar a agafar les carpetes dels col•lectius vulnerables, dels emprenedors, de l’educació, dels espais de convivència, de la superació de la crisi.

Hem de reprendre el discurs de la convivència, i dins del possible, fer l’esforç de tornar a una “normalitat” en la gestió institucional. No podem traslladar el conflicte a l’espai social i cívic perquè la gestió política hagi fracassat fins ara. La ciutadania i la convivència no s’ho poden permetre, i és la nostra obligació no estirar més la corda. Massa carpetes pendents.